1. |
Orfeu
03:25
|
|
||
Sempre de nit, confusament,
cremen els mots, neixen imatges;
maduren cels, aurores, platges,
tot es fa símbol transparent.
Dominaré somnis de vent,
pors de la nit, ones de febre,
amb aquest do: càntic vivent?
Dret en el cor de la tenebra,
sóc esperança, moviment
cap a la llum, veu que celebra.
JOAN VINYOLI
|
||||
2. |
|
|||
Creuarem el Mar d’Enlloc,
les fronteres ignorades,
i a la Terra de Tothom
farem cap amb un somriure.
Hem sabut que el món és gran,
que no hi ha terres llunyanes,
que les illes i els illots
coven somnis i sorpreses.
El viatge sense fi
no comença si no saps
que no hi ha demà ni ahir
només foc, vent, terra i mar.
Cel enllà o mar enllà
el cas és obrir portes,
somniar i fer volar els peus,
tancar els ulls sense espantar-se.
L’avió no duu on vols
i el vaixell no sap on porta,
si camines t’erraràs…
només hi ha el somni que et guia.
El viatge sense fi
no comença si no saps
que no hi ha demà ni ahir
només foc, vent, terra i mar. (3)
JOAN BARCELÓ
|
||||
3. |
Qui sap si ara
02:33
|
|
||
Amiga, si esperem la nit i el seu parany
els tactes no valdran damunt la teva sina.
Fes-te dolça i goluda en sortir d'aquest bany
de llum desesperada; aixeca els ulls i vine.
Sàlvia del ponent! Eixamplo les arrels
per fer-me més semblant a una imatge promesa.
Tots els somnis són curts, i les aus infidels
s'enduran per les mars aquest llavi que em besa...
MANUEL DE PEDROLO
|
||||
4. |
|
|||
Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d'accelerada lluita,
de combatius balcons i d'estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l'enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m'ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
|
||||
5. |
L'estiu ple de sedes
03:42
|
|
||
Clavell i gerani
velluten la porpra
de les roses. Besen
unmigdia jove.
L'estiu ple de sedes
corona la pompa
de l'espai. Esclata
sal i bronze, roca
Sumptuós, l'oratge
l'esquinça, l'isola...
I dins el jardí,
el mata d'aroma.
Flaires blaves, branques
roses, malves, cauen.
Torna el carro. Porta
raïms i magranes.
I la nit et toca,
humida i amarga,
mort, amb herbes, rius,
a les cames nues.
BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL
|
||||
6. |
A en Màrius
03:12
|
|
||
Com tu, estimo la noble egua de la planúria,
Lleida, amb els flancs marcats pel ferro de la injúria.
Sovint, pels capaltards plens de sagrada por,
vaig errabundejar, deixant en la foscor
la ciutat sense mur, pels grans camps sense serra.
Allà ¡que blau el cel i que roja la terra!
Quan, com un ull, Antares guaita el món des del sud,
un diable mofeta, el de la solitud,
sol vagar pels llocs àrids. I allà era. Sarcàstic
esperit, que al poeta misàntrop i fantàstic
segueix igual que un gos, omplia d'un tranquil
horror aquells paratges d'on puja un baf humil.
Les hortes s'imbibien entre goluts murmuris.
Les òlibes xiulaven no sé quins mals auguris.
Cap a un horitzó tot injectat de sang
s'enlairava l'encens de les torres de fang.
I jo veia, com una boira pel vent empesa,
flotar damunt de tot aquell món la tristesa.
I ¿què més?
Segre enllà, la pau dels camins rals,
el vermell boig de les cireres garrofals
i una fortor calenta de palla i de farratges... —
Indrets esborradissos, solitaris paratges,
muntanyoles d'argila voltant els camps de blat,
erms i més erms, planúries de set i de pecat,
i al fons, Samaritana que es veu contra el crepuscle
alçant amb gest antic el selló sobre el muscle,
Lleida amb la Catedral, marcant encara el temps,
entre fresques sentors d'horta regada i fems,
dreta sobre el llindar de les solituds ermes,
respirant amb l'anhel d'allò que no té termes.
JOAN SALES
Barcelona, 1936.
|
||||
7. |
Mariner absent
02:04
|
|
||
Pensa en els meus muscles, teus,
entre els romanins del mar,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
Per escales de sospirs
m'invadeix tota la sal.
Pensa-hi sempre,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
A la nit crem romaní
per tu i el llit nuvial.
Beu-te l'aire,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
BLAI BONET
|
||||
8. |
Arbequines de l'amor
02:36
|
|
||
Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar!
MARIA-MERCÈ MARÇAL
|
||||
9. |
Terra Natal
02:40
|
|
||
Arrelar, com un arbre, dins la terra:
no ser núvol endut d'un poc de vent.
Sobre els camps coneguts de cada dia,
veure un cel favorable i diferent.
Mirau com cau, quotidià, el crepuscle,
cada cop renovant-me el sentiment.
Damunt la terra nostra i estimada,
del cor neixen el pi, l'aire i l'ocell.
El blanc record de la infantesa hi sura,
i ha de fer bo, aques sol, als ossos vells.
Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba
de molt antic als llavis de la gent.
El meu amor, la ferma companyia,
vull somiar-hi, entre la mar i el vent.
MARIÀ VILLANGÓMEZ
|
||||
10. |
Sovint diem
02:41
|
|
||
Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l'horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l'amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.
MONTSERRAT ABELLÓ
|
||||
11. |
Galàxies
03:31
|
|
||
Avui, cor meu, enfilarem la via
ja mai petjada dels satèl·lits morts.
Una mar de nit, sense àncores ni ports
ens llimarà una mica d'alegria.
Però després, resseguirem les illes
de totes les galàxies del voltant;
centrífugues i blanques, s'orbriran
com flors innominades i senzilles.
I oblidarem uns noms sens harmonia,
uns noms de xifra, i alfabet gelat...
Llavors, amb infinita humilitat
batejarem de nou l'argenteria.
Amb ritme llis i fàcil de cançó
direm: ''Viola Blanca'', ''Marguerida''
''Nadala'', ''Lliri'', ''Flor de Sajolida''
''Clavell de Marge'', i ''Rosa de Pastor''.
Despres retornarem per la distància,
disn boires de pols còsmic i lluent.
I això s'esdrevindrà, senzillament,
un dia qualsevol, sense importància...
(d'Arran de la galàxia, poesia inèdita)
CONCEPCIÓ G. MALUQUER
|
||||
12. |
Penyora d'amor
02:38
|
|
||
Penyora d'amor, penyora.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
- o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l'esqueix
d'una clavellina nova.
No fóra mesquí de res
penyora d'amor, penyora;
- o la flor del cirerer
o el llesamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.
No fóra mesquí de res,
penyora d'amor, penyora:
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
|
Streaming and Download help
If you like Meritxell Gené, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp