Així t'escau la melangia

by Meritxell Gené

/
1.
Presència 03:20
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara poguessin, com antany, aturar-se amb amor, em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor, el teu record es mou en la penombra clara... Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum. En mesuro, amb el to i el ritme, la distància. Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància, una ràfega ardent del teu antic perfum! Els records, els sentits, tota la meva vida, callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda que et persegueix en el silenci on et reculls. Si ara estengués els braços en el fosca, podria agombolar-te encara, somni de cada dia. Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
2.
Tardor, 1942 02:37
Els cels més purs de l'any són els que fan els capaltards de l'autumne. Les roses són més nobles, enllaçant un màrtir fust de columna. Els arbres seculars fruiten amor: palmes, oliveres, cedres. El temps impregna del mateix sabor les ànimes i les pedres. -Si al nostre veire, avui, el vi té gust de vinya bordenca i agra, l'antic cristall guarda el perfum august -Pàtria, el perfum que consagra. Màrius Torres (Novembre, 1942)
3.
La màscara 02:37
Quan, més fort que la fe i la serenitat, el meu desig roent i tenaç m'estremia, i sota del meu bleix el teu bleix responia com el ressò llunyà d'un torrent agitat; quan en l'instant suprem de la meva follia se'm tancaven els ulls, feixucs de voluptat, i perdut en el fons del teu cos inventat hi trobava l'oblit de la meva agonia; més que mai, sota el bosc perfumat dels teus rulls, em semblava arrencat l'abisme dels teus ulls de les òrbites buides d'alguna calavera. El teu rostre era pres d'una immòbil fredor, com si damunt del rictus vil de la passió portessis una màscara protectora de cera.
4.
Dia clar 01:52
El cel és tan blau que tot just s'hi afigura, obscur, un ocell. Fa un dia tan clar com en una pintura de Breughel el Vell. Si no estigués trist, res no fora tan bell. Màrius Torres (1910-1942)
5.
Com la boirina que s'aclofa quan ve la nit, o com la rima d'una estrofa sense sentit; com una cinta de coqueta en un mirall, o com el vol d'una oreneta sobre la vall; com una mica de musica quan ve la son, o com la molsa que a la pica cria la font; així t'escau la melangia tan dolçament, que per rendir-me no et caldria més ornament.
6.
Mozart 02:51
Enduts d'un ritme fàcil i profund també els nostres compassos voldrien, un a un, volar i somriure. També la nostra llei és una gràcia ardent, ala d'un ordre en moviment, ràpida, lliure... Potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure!
7.
En la seva modèstia amagades, ningú no les veia entre els brucs i els espígols silvestres. I el bosc n'està sembrat! Caragoles terrestres, blanques filles de Gea, nebodes de Neptú, no canten al seu corn eòliques orquestres ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu. Que la seva poquesa faci el meu gest més nu i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres. Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar. ¿Què importa que no siguin caragoles de mar, sonores del batec d'una platja perduda? Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial, molt fervorosament la meva ànima muda.
8.
aniversari 02:12
Que en els meus anys la joia recomenci sense esborrar cap cicatriu de l'esperit. O Pare de la nit, del mar i del silenci, jo vull la pau -però no vull l'oblit.
9.
En el silenci obscur d'unes parpelles closes que tanca l'Univers en el meu esperit, la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit, puja fins als estels el perfum de les roses.- Ella, divina música!, en el meu cor petit fa cabre l'infinit, trencades les rescloses, i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses, més enllà del desig, quasi fins a l'oblit. Com les algues que avancen en el pit de les ones entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones, jo vaig música endins, voluptuosament. I mentre el món es perd, adormit a la platja, jo somnio -perdut en l'estreta salvatge dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
10.
Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser, que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze que de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

about

Després d'editar 'Inesperadament' (Autoeditat, 2008) i 'Sota els llençols' (Autoeditat, 2010) Meritxell Gené ens presenta el seu últim treball discogràfic, anomenat ‘Així t’escau la melangia’ (Khlamor, 2013) un disc d’homenatge al poeta lleidatà Màrius Torres.

credits

released March 5, 2013

license

all rights reserved

tags

about

Meritxell Gené Lleida, Spain

contact / help

Contact Meritxell Gené

Streaming and
Download help

Redeem code

Report this album or account

If you like Meritxell Gené, you may also like: