1. |
Presència
03:20
|
|
||
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
|
||||
2. |
Tardor, 1942
02:37
|
|
||
Els cels més purs de l'any són els que fan
els capaltards de l'autumne.
Les roses són més nobles, enllaçant
un màrtir fust de columna.
Els arbres seculars fruiten amor:
palmes, oliveres, cedres.
El temps impregna del mateix sabor
les ànimes i les pedres.
-Si al nostre veire, avui, el vi té gust
de vinya bordenca i agra,
l'antic cristall guarda el perfum august
-Pàtria, el perfum que consagra.
Màrius Torres (Novembre, 1942)
|
||||
3. |
La màscara
02:37
|
|
||
Quan, més fort que la fe i la serenitat,
el meu desig roent i tenaç m'estremia,
i sota del meu bleix el teu bleix responia
com el ressò llunyà d'un torrent agitat;
quan en l'instant suprem de la meva follia
se'm tancaven els ulls, feixucs de voluptat,
i perdut en el fons del teu cos inventat
hi trobava l'oblit de la meva agonia;
més que mai, sota el bosc perfumat dels teus rulls,
em semblava arrencat l'abisme dels teus ulls
de les òrbites buides d'alguna calavera.
El teu rostre era pres d'una immòbil fredor,
com si damunt del rictus vil de la passió
portessis una màscara protectora de cera.
|
||||
4. |
Dia clar
01:52
|
|
||
El cel és tan blau que tot just s'hi afigura,
obscur, un ocell.
Fa un dia tan clar com en una pintura
de Breughel el Vell.
Si no estigués trist, res no fora tan bell.
Màrius Torres (1910-1942)
|
||||
5. |
Cançó a Mahalta
01:45
|
|
||
Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;
com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;
com una mica de musica
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;
així t'escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.
|
||||
6. |
Mozart
02:51
|
|
||
Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d'un ordre en moviment,
ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!
|
||||
7. |
El collar de caragoles
03:00
|
|
||
En la seva modèstia amagades, ningú
no les veia entre els brucs i els espígols silvestres.
I el bosc n'està sembrat! Caragoles terrestres,
blanques filles de Gea, nebodes de Neptú,
no canten al seu corn eòliques orquestres
ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu.
Que la seva poquesa faci el meu gest més nu
i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres.
Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar.
¿Què importa que no siguin caragoles de mar,
sonores del batec d'una platja perduda?
Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral
hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,
molt fervorosament la meva ànima muda.
|
||||
8. |
Aniversari
02:12
|
|
||
Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit.
|
||||
9. |
En el silenci
02:13
|
|
||
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
|
||||
10. |
La ciutat llunyana
03:34
|
|
||
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
|
Streaming and Download help
If you like Meritxell Gené, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp